La història completa de Tobies Ot, L'home que ponia ous. Descarregueu-vos-la d'aquest enllaç: twitdoc.com/1X9C

AQUÍ S'ACABA LA HISTÒRIA DE TOBIES OT, L'HOME QUE PONIA OUS.
MOLTES GRÀCIES PER SEGUIR-LA.

Alèxia Ku / Últimes notícies / 1/33

Sota la llum blanca dels focus que li havien projectat a sobre, Alèxia Ku havia respost totes les preguntes amb un mateix monosíl·lab: no, no havia vist mai res d'estrany en el comportamernt de Tobies Ot; no, no sabia res d’aquella ballarina del Gran Teatre; no, no li havia dit mai res dels pollets; no, no sabia d'on havia pogut treure els plànols de la fàbrica; no... Dues hores senceres d'interrogatori asseguda en aquella habitació fosca i freda dels despatxos centrals de la Makfon URK, on els agents de seguretat l'havien anat a trobar de bon matí. Finalment la van deixar anar, i Alèxia Ku va tornar a la feina a la línia de l'empaquetadora. Davant seu, el lloc buit que des de feia més de vint anys havia ocupat Tobies Ot i que, segons li havien dit, aviat estaria ocupat per algú altre. Faltaven tres hores per acabar la jornada, tres hores abans de tornar a casa que van anar lliscant amb la pesantor de les esperes buides.

Ja a casa, va posar-se les sabatilles de felpa i es va asseure al sofà amb una de les carmanyoles que la Sara Mö li havia dut feia un parell de dies. Se la va acabar tota. Després, va anar altre cop a la cuina i es va omplir un plat amb les restes de pastissos que encara hi havia al forn. Quan va acabar, es va notar la panxa inflada. Es va rentar les dents i es va preparar un bany d'aigua calenta. Mentre es despullava, es va mirar al mirall amb atenció. Les taques marronoses que li esquitxaven la pell s'havien anat fent grosses i d'un color més fosc. En tenia l'esquena i la panxa plenes i aviat se li començarien a notar a tota la resta del cos. Es va mirar les mans: endevinava ja el traçat de les ronxes a punt d'esclatar. Va tancar els ulls, i dins de les parpelles va tornar a dibuixar-se el paisatge de nostàlgia del verd dels prats de quan era petita. Va estar-se uns minuts en silenci, intentant retrobar l'olor de l'herba fresca, l'olor de la llet acabada de munyir, l'olor de les flors de primavera. Un dolor molt fondo sota la panxa la va retornar a la realitat, com la punxada d'una menstruació sobrevinguda. El dolor es va fer més ample i més intens i la va cremar per dins com si es partís en dues meitats. Llavors va sentir el cloccloc d'alguna cosa que s'havia escolat a la banyera. Ho va agafar amb la mà: un ou blanc, de la mida d'un puny gros. Es va mirar l'ou i va tornar a tancar els ulls. Ja hi pensaria més tard, en tot allò.

FI

Basília / Cossos / 1/32

Els liquidadors van entrar a l'apartament. Feia sis hores que s'havien identificat els dos cossos i s'havia emès la corresponent ordre d'aixecament. Van comprovar-ne el codi invisible que duien a l'avantbraç a través del lector òptic. Tot correcte. Van desembolicar la flassada i va posar els cossos dins de bosses de plàstic per dur-los a l'abocador. Una feina senzilla i molt ben pagada, però amb unes quantes pegues: el temps que feia que eren lluny de casa i la incertesa dels efectes de ser dins la Zona Morta. Però calia sacrificar-se: pels seus fills, pel país. Els liquidadors es van mirar l’un a l'altre, i al senyal convingut van aixecar els cossos i van anar cap a la porta.

Sara Mö / Ungles / 1/31

Quan la Sara Mö va veure arribar els agents de l'ordre ja no li quedaven ungles. Feia mitja hora que esperava davant la porta tancada del pis de Tobies Ot. Mitja hora d'infart, sentint el silenci mut, sense saber què hi passava a dins, segura que no hi arribaria a temps. Però quan els homes d'uniforme ignífug van estavellar la porta i va poder entrar darrere seu malgrat la prohibició de seguir-los, va poder veure encara el reflex vermell d'alguna cosa que brillava en la foscor. Quan va arribar a dins tot s'havia desfet i el cos de Tobies Ot resplendia dins la flassada al costat d'una delicada figureta de vidre: els cabells vermells, la pell blanca, i un borrissol daurat que se li escolava pel coll i la part superior del pit.

Tobies Ot i Lara Das / L'Estany / 3/30

Envoltada amb la flassada, estirada sobre la catifa de davant del sofà, pell contra pell, Lara Das va sentir la calidesa del borrissol de Tobies Ot sobre el pit, l'únic espai on encara sentia l'aleteig de la vida. Tota la resta era la rigidesa del vidre tallant, la mort transparent que ja se l'enduia tota. Tobies Ot, entre somnis, incapaç ja de mantenir-se aferrat a la corda del món real, deixava anar paraules desfetes, retalls de frases que se li quedaven enganxats als llavis. Des d'allí on era, Lara Das va veure com la fotografia que hi havia sobre la taula, aquella imatge d'ells dos somrients, es començava a moure com si s'hagués convertit en una petita pantalla de cinema en color. Tots dos entraven i sortien de l'enquadrament, rient, mirant a càmera i saludant, fins que van desaparèixer del tot i la imatge va quedar fixa en un escenari buit. Lara Das va fer un últim esforç per moure el cos, el que encara quedava del seu cos real, i va girar el rostre cap al de Tobies Ot. Amb el llavis, li va dibuixar un petó sobre les parpelles closes, li va resseguir les galtes de nacre i finalment va abocar tot el que encara quedava d'ella sobre els llavis d'ell. Llengua contra llengua, va desfer-se del món sentint com darrere seu el que havien estat un per a l'altre cremava en un gran núvol vermell.

Tobies Ot i Lara Das / L'Estany / 2/30

L'Estany Tebi, amb la maquinària de les grans turbines recol·lectores al fons, amb la tanca metàl·lica assenyalant els límits de la Zona Morta. Van entrar a poc a poc a l'aigua, tremolant de fred. Quan van arribar al lloc on havia desaparegut l'Òscar, el mateix lloc on Tobies Ot havia anat a pescar pampallugues, Tobies Ot va obrir la bossa. La boira rosa havia anat desfent-se i sota la claror de la lluna la nit no era tan nit. Va treure els pollets, un a un, i els seus cossets brillants, il·luminats pels colors purs que els omplien encara la panxa, van compondre al seu davant el paisatge impossible d'un somni d'estiu. Un a un, Lara Das i Tobies Ot els van anar deixant anar a l'aigua, i des de l'aigua, un cop els seus petits becs van desaparèixer, van començar a sentir els refilets dels seus cants ribetejats d'alegria i d'agraïment fins que l'eco del seu adéu es va dissoldre en el so remot de la vida que corria més enllà.

Van sortir de l'aigua morts de fred, amb els cossos desballestats, buits d'energies. I com van poder, sense preocupar-se de les sirenes i del pas dels combois de vigilància que corrien pels carrers, Lara das i Tobies Ot, repenjats un damunt de l’altra, van desfer el camí de tornada a casa.